22/7/08

Ja estic a Barcelona

El cap de setmana passat vaig arribar a Barcelona, despres de fer la mateixa ruta que vaig fer per pujar, però al sentit invers (Dublin, Rosslare, Roscoff, Toulouse... i GRANOLLERS). A Rosslare ja m'estaba esperant l'Oscar Wilde que es el nom del baixell que fa aquesta ruta.







M'ha impresionat molt Irlanda per moltes coses, però haig de confesar que vaig sentir papallones al estomac quan sabia que en breu tornaria a veure al meu gran amor, t'estimo CATALUNYA.

Han estat dos mesos i mig en que tothom amb qui he parlat em diu, "deus haber apres molt angles" i si, he millorat el meu anglès, però valoro molt més, moltes altres coses que he aprés en viure en un país com Irlanda, la gent que he conegut, les fiferents maneres de fer i les sensacions i emocions que he tingut amb el munt d'experiències viscudes, que tot i que en el blog sembles que tot el dia estaba de festa i bebent Guiness, també he viscut situacions que tot i ser dures , com escaldar-me les mans amb les aixetes dobles o tenir que menjar-me alguna cosa que podia haber sigt una mandonguilla (es broma), que crec que m'han fet creixer molt com a persona...

Tant és així que crec que passaré el mes d'agost aqui, gaudint de la meva terra i els meus i després m'agradaria tornar.

17/7/08

Caram amb les mandocretes!!!

Finalment, vaig fer el sopar amb els amics i vaig fer les "mandocretes". Les vaig fregir, que les coses fregides sempre tenen millor gust. Les vaig posar en un plat i les vaig camuflar entremig de els troços de fuet, olives, la truita de patates (com no) i chipirons.


Quan van arribar els amics, curiosament es el que mes els hi va cridar l'atencio, juntament amb el fuet.


Jo, com un gentelman, els vaig oferir una, esperant la ostia que en cauria, però sorpreses de la vida, els hi van encantar a tothom. Si si, es el primer que es va acabar, se les van zampar totes.


Jo per curiositat, volia provar una per saber el gust que tenien i no vaig arribar a temps...




Algun convidat, tot i ignorar la meva maladestressa amb les croquetes, va portar menjar suplementari, que vull agrair... Unes alberginies que establen terribles!!!

Gràcies Carlo!!!




Al final va ser un sopar molt emotiu, amb una gent que fa tres mesos no coneixia (gairebé ningu...) i ara em sento molt propers a ells... De vegades no fa falta molt de temps, per crear vincles amb gent, només coses en comú, en aquest cas, les mandocretes!!! ;-)

15/7/08

He inventat les mandocretes!!!

Abans de tot, avisar que no s'hi val a riure del estropici que explicaré...
Dit això, dir que avui dimarts he convidat a uns col.legues de la DCU a sopar i volia fer un sopar "tipic de la terra", perquè assaborissin les delicies de la mediterrania, que tant poc abunden aqui... i i dic, calla, els hi faràs un sopar de "tapeo" que es chuparan els dits, o sigui braves, pintxos, musclos, sepia... etc i MANDONGUILLES!
Vaig fer una llista de la compra i ahir vaig anar a comprar. Tot be fins arribar a les mandonguilles. Resulta que aqui no s'estila el tema, i no en pots comprar als supers com allà. Però vaig pensar, doncs compraré tots els ingredients i per internet em faré amb la recepta... primer error! Jo sempre les habia comprat fetes al mercadona i quan em ficaba una mandonguilla a la boca , ni pensaba que es un treball creatiu important el que hi ha darrera... A partir d'ara me les miraré amb ulls d'admiració pel creador.. (per cert, la meva mare fa les millors del mon....hehehe).


Doncs be, amb tots els infredients (carn picada, ou...etc) arribo a casa i dic, mira , avui soparem mandonguilles i així ja les tindré fetes per dema... si!


Començo a barrejar els ingredients ingredients amb una forquilla però vaig veure que ho habia de fer com deia a la recepta, amb les mans (netes clar) que es una pocada supina. Quan portaba 5 minuts barrejant i la cosa pintaba bé, vaig girarar el cap i va apareixer en el meu camp de visió la maquina terrible. Una liquadora!

La maquina infernal!

De vegades em penso que soc mes llest del que realment soc i vaig pensar, si amb les mans estic 10 minuts amb la liquadora estaré 1 minut... tot ben barrejat. Segon error!!!


Ara mateix em sembla una gran bestiesa, pero en aquell moment em va semblar coherent, fins i tot em sembla recordar que en algun anunci del teletienda, feien servir aquestes maquines infernals per fer massa de pizza (deliri temporal).
El fet es que vaig possar tota aquella plasta en la liquadora amb una tranquilitat espasmosa i zas... a maxima potència (de 0 a 5, el 5). Quan encara no portaba ni mig minuts allo barrinant, em donaba la sensació que la massa cada cop era menys compacte. Llavors em va venir al cap el tercer error, "li falta farina". Vinga ficar farina i allo a donar voltes...

Mare meva que en faig d'això ara!












Quan portaba 15 minuts ficant de tot allà ve un de la casa que no podia veure la tele pel soroll de la maquina que demanaba aixili i em diu "que fas?" i l'esclat a riure quan vaig dir mandonguilles es va sentir des de l'altra punta de la illa...


Oita quin bunyol!!!!


"Pero si això es fa amb les mans!!!, matuser", diu. Total, vaig treure allo de la liquadora, enganxat per tot arreu amb consistència d'alguna cosa escatologica i dic, i ara que en faig de 2 kilos d'aquest fato... i em van dir que la unica forma d'arreglar allò era o llençar-ho i començar de cero o ficar encara mes farina...


Total, vaig decidir per la segona i en cas de no funcionar, les braves estarien delicioses... jejeje


Al cap de mitja hora mes d'amassar sense parar i tenir les mans com si les hagués ficat en un femer, va sortir això, una megamandonguilla, amb una consistència extranya, mai vista fins aquell moment. Jo vaig pensar,dolent no pot estar, perquè es carn, farina, ou i no se quantes coses mes li vaig fotrem però cap dolenta... i vaig fer un cistell de boletes amb allo, que mes que mandonguilles semblavesn lioneses enfarinades.


Després de fregir-ne 4 o 5 i portar-les a la taula, la cara dels comensals va ser un poema. Els de la casa, seran alemanys, serna irladesos, seran chinos, però no son estupids i l'instint de supervivencia va fer que tots fesin un nas d'ensumamerdes nomes veure-les... Però des d'aqui vull agrair que les van tarstar i el resultat era una mandonguilla, amb el gust de mandonguilla enfarinada i fregida, amb textura de croqueta de pollastre (tot i que la carn era de vedella).


El catxondeo, les "carcajades" i les llagrimes de riure del meu monumental ridicul intent de cuiner de "tapeo" van ser petites... Resulta que a 5 minuts de casa hi ha una residencia d'avis i van apreixer comentaris com "sempre podem combidar als avis que no tenen dents de la residencia" o "segur que per jugar a tenis van de conya", doncs son com pilotes.


La resta, que es algo entre semblant entre lioneses i bunyols de vent, a quedat confinat a la nevera i les faré avui. Ja veure'm com surten, però si algu no li agraden o apareixen unes mandoguilles realment extranyes, ja tinc la quartada i puc dir que es un menjar molt tipic d'una petita zona de catalunya... una recepta d'una iaia... que això dona glamour (i salva el cul...).
Desgràcies d'un creatiu aventures....




10/7/08

on és la casa!!!

Ja fa dies que tot passa amb força tranquilitat i previsibilitat en aquest pais tant sorprenent i diverit (per qualificar-ho d'alguna forma). Però fa dos dies, vem viure un episodi que explica una mica la personalitat dels irlandesos...

Apunt: Des que vaig arribar, veig que l'amo de la casa esta fent una altra casa darrera de la nostra, en un descampat que té, dit sigui de pas en una localització no gaire agradable per viure... la veritat, i encara li falta força per acabar, doncs tot s'ho fa ell (parets, electricitat, canonades, portes...etc).


Situació: 9 del vespre. Truquen a la porta, que extrany, penso, doncs tothom té clau... i aquella hora... Vaig a obrir jo. Obro i em trobo dues families de Italians amb dos fills cada familia , això vol dir 8 persones, com si acabesin d'arribar de viatge amb tot l'equipatge corresponent i davant la meva cara d'enre sorpresa i terror em pregunta un, es aqui el numero 11? Ufff penso, aqui es el numero 8. Soposo que el 11 deu ser al costat o mes avall dic... Ok. Adeu adeu dieun.


Tanco la porta i comento amb els de la casa el sobresalt...

Encara no feia ni 15 minuts apareix l'amo de la casa amb tota la familia un altre cop i encoloma a dos de la familia en una habitació que hi ha lliure i els altres se'l emporta a no sabem on. Ens diu que estaran uns dies alla i se'n va com el qui res...

Quan marxa els italians ens diuen que habien llogat la casa del darrera per venir a passar les dues families el mes d'Agost i al arribar la casa encara està per acabar. Diuen que l'amo els ha dit que en un o dos dies estarà llesta, que al sentir-ho estaba amb un glop d'aigua a la boca que em va saltar del riure que se'm va escapar, doncs jo que veig la casa vada dia , crec que alla hi ha feina per dies...


Mentrestant, des de la mateixa finestra de la cuina que estavem, veiem la casa i l'amo treballant en ella i , ojo al dato, un treballador que té i TOTA la seva familia treballant a la casa com desesperats per acabar-la... Quan dic TOTA em refereixo a la dona de l'amo amb talons de pam i faldilleta curta, portant galledes amunt i avall, la germana del amo, el novio de la germana, la filla de 16 anys amb una cara d'ensumamerdes dient que carall faig aqui carregant taulons i ojo, el fill de 4 anys que té portant rajoles al pare des de la furgoneta..., si si, el 4 anys.

Jo des de la finestra, mirant com un espia rus, sense saber si riure o plorar. Els dos italians a dintre mirant i alucinant, sense la resta de la familia que no sabem on se'l va emportar i els de la casa que sempre estem allà, alucinant pepinos.


Al cap de una hora, els italians van fer una assentada interfamiliar i van decidir marxar a un hotel. Van cridar a l'amo i després d'unes ventades de mans i tensions diverses van fugir despavorits.

D'això fa dos dies i no em sapigut res mes dels italians i la casa encara no esta acabada (i encara queda per estona crec), tot i que treballen dia i nit.








La foto del nen corrent despavorit a per mes rajoles. Ojo amb el materia d'obra per emnig i els palets a darrera!!!









Allà va treballar fins i tot el gos!!












Finestres obertes perquè s'asequi rapid la pintura i la germana i el novio amagant cubells de runa com si fesin trafic de droga!!









Moraleja: Encara que llogeu una casa a Irlanda, si és a Finglas, porteu una guia d'hotels a la maleta...

8/7/08

Senyals extranyes...

Des que vaig arriber he fet forces fotos , penjo alguna perque jutjeu valtros mateixos.


Si no les enverimem , les ovelles se'ns ho mengen tot a irlanda....

















Es veu que la gent cau al vuit amb facilitat...























I no nomes la gent....




















Algu enten algo...
























Aquesta darrera es sense comentari....















Au tu, mateix...












3/7/08

Aniersari de la Caren

Fa uns dies va ser l'aniversari de la Caren! Vam fer una barbacoa a Casa i va venir gent de tot arreu. Des d'aqui els vull agrair la seva assistencia i dir que m'ho vaig passar molt be amb tots ells, especialment els CAD que no em cansare de dir que son una gent fantastica.





Ahi ahi, les supercuineres!!!




Demano discuilpes a liturgia espanyola per servir la Sangria en un cubell de fregar. Sense que serveixi d'excusa, val a dir que era recient comprat... jejeje Sort que hi habia algu que la servia amb molta gracia!!!




Els reis de la festa!!!!




L'alinieacio al complert del equip del Ajax!



Amb pastis d'aniversari i tot!!!



La festa de vegades trascendeix en hores no decents a un PUB (a on hem d'anar si no a Irlanda, l'unica alternativa possible es una esglesia...)




I van arribar les orelles i la cua de conillet de... (mare de deu)



Quan es porten moltes hores de celebracio i cansanci (per dir-ho finament) en el cos, es l'hora de comencar jocs que a ulls d'altra gent no tenen gaire sentit, jocs on es sembla una colla de torrats que intenten passar-se un carnet de identitat sense mans, que nomes es fan en aquests precisos moments {o en un curs de risoterapia... ;-) i com si la vida t'hi anes en aixo i qualsevol cosa, per insignificant que sigui serveix per riure... pero NO!!! es la forma de mostrar que l'esser huma disposa d'unes capacitats intelectuals superiors a altres especies i per aquest motiu te garantida la supervivencia en aquest planeta... jejeje


FECILITATS CAREN!!!