Finalment, vaig fer el sopar amb els amics i vaig fer les "mandocretes". Les vaig fregir, que les coses fregides sempre tenen millor gust. Les vaig posar en un plat i les vaig camuflar entremig de els troços de fuet, olives, la truita de patates (com no) i chipirons.
Quan van arribar els amics, curiosament es el que mes els hi va cridar l'atencio, juntament amb el fuet.
Jo, com un gentelman, els vaig oferir una, esperant la ostia que en cauria, però sorpreses de la vida, els hi van encantar a tothom. Si si, es el primer que es va acabar, se les van zampar totes.
Jo per curiositat, volia provar una per saber el gust que tenien i no vaig arribar a temps...
Algun convidat, tot i ignorar la meva maladestressa amb les croquetes, va portar menjar suplementari, que vull agrair... Unes alberginies que establen terribles!!!
Gràcies Carlo!!!
Al final va ser un sopar molt emotiu, amb una gent que fa tres mesos no coneixia (gairebé ningu...) i ara em sento molt propers a ells... De vegades no fa falta molt de temps, per crear vincles amb gent, només coses en comú, en aquest cas, les mandocretes!!! ;-)
