parecidos razonables

L'altre dia em van enviar per internet in video de un nen que tocaba la guitarra que, no nomes em va agradar molt, sino que trobo que es el meu doble quan jo era petit. No en el talent ni la gracia que te el nen amb la guitarra (ni molt menys), pero sense llanties a la samarreta ni les ulleres "d'epoca" que em tocaba dur, feia les mateixes ganyotes i el mateix estil... que jutgin els lectors del blog...

Diumenge, misa de 5

Ahir diumenge vam anar a misa. Un cop al any val la pena, el concert de nadal. A Skerries no tenim moltes activitats, que diguem. Es un poble de pescadors que la gent va per dormir i els turistes venen a pasejar per la platja. L'altre dia comprant al super (l'unic que hi ha) vam veure que el diumenge es feia un concert de nadal a l'esglesia, el diumenge a les 5 de la tarda, on tots la coral de nens del poble, bandes profesionals i amaters tocarien. Com que no teniem res a perdre i el diumenge a la tarda tampoc hi habia cap mes alternativa suggerent vam anar.

La sorpresa quan vam entrar va ser que vam trobar mes de 100 cantants a sobre l'altar, entre els nens , adolescents de la banda, amaters, profesionals i el capalla dirigint-ho tot. Va ser una tarda molt "nadalenca" on es van cantar nadales i cancons tipiques de nadal com "Do they Know it's chrismas" (sense el George Michael jovenet clar).

El cerebro canbiante

Penjo aqui una entrevista de Diego Redolar, un mestre i amic personal que ha publicat un llibre sobre neurociencia y psicologia molt interesant, El cerebro canviante, que parla de com traballa i evoluciona el cervell en diferents activitats quotidianes.

Cast Offs

La cadena de televisió britànica Channel 4 va començar la setmana passada a emetre aquest mes 'Cast Offs' (Abandonats) una sèrie sobre un grup de sis concursants amb discapacitat seleccionats per a participar en un concurs en el qual haurien de sobreviure en una illa deserta. Cada episodi narra la història d'un dels personatges, tant les seves dificultats durant el concurs com el seu passat a través d'imatges retrospectives. Els actors seleccionats per a protagonitzar la sèrie tenen la discapacitat del personatge que interpreten: ceguesa, sordera, paraplejia, enanisme... Ja se que sembla un chiste del Arevalo,però està molt bé per trencar estigmes i demostrar que els discapacitats, tot i els nostres handicaps, podem fer coses que molta gent no seria capaç. Es tracta d'una especia de "supervivientes" amb minusvàlids, tot agafat amb un tò d'humor, normalitat i valentia. Els concursants son dels de les fotos de sota, la qual podeu clickar on veureu el rpimer eposodi, que el protagonitsa el Dan, un noi paraplegic amb el que em sento molt identificat.

Galway weekend

El capdesetmana passat vam estar a Galway a visitar la Inga i l'Àxel. Son aquella parella, que ella es estona i ell austríac que han tingut un fill fa poc. Així anem fent practiques... jeje

També va venir la Daniela, una altra amiga de la Caren. De Dublin a Galway hi ha dues hores i escatx, però el viatge d'anada ja va començar una mica truncat. Resulta que va estar plovent tota la setmana (més encara del normal!), sobretot aquella costa. Ja de bon camí ens vam trobar la autopista inundada i ens van desviar. No suficient amb això, el GPS ens va liar de valent. Resulta que cada cop están allargant una mica la autopista Dublin - Galway,però el GPS (tot i estar actualitzat) sembla que no ho sap. Resultat, ens va enviar per unes carreteres moooolt pintoresques però que quan es troben dues cabres de front, una ha de recular perquè no passen les dues. Un cop arribats allà ens estaven esperant amb CAVA català (embotella pel Tesco, que es com el carrefur d'allà).

Va estar molt bé i Galway es una ciutat que recomano a tot visitant a Irlanda. Es molt més autèncica que Dublin, en quan a pubs, gent...etc i a més, pels amants de la historia, dir que poseeix una forta relació historia amb els Espanyols. La ciutat de Galway va ser destí habitual de vaixells espanyols en els segles XV i XVI, i l'antic moll conserva un arc anomenat l'arc espanyol (no espereu gaire). El comerç del vi i la pesca del salmó era el centre de totes les transaccions comercials a Galway llavors i era disputada entre francesos, portuguesos, anglesos i espanyols, els quals es van sortir amb la seva quan Felip II va accedir a pagar 1.000 lliures pel dret espanyol a pescar. La lluita contra el protestantisme i la comuna aversió a Anglaterra van propiciar una gran cooperació. En els seus carrerons es pot percebre moltes influències en aquest sentit.

Tot i el temporal de vent i pluja, hi havia gent banyant-se en una platja glaçada i molt enrabiada... horses for courses...

El dissabte passat vam fer el sopar de Nadal amb els CAD. Vam anar a sopar a un restaurant italia anomenat Milano que recomano al centre de Dublin. La nit va comencar amb una quedada general al Cafe on Seine, que es un pub molt gran que hi ha a Dublin que tambe recomano (quan no esta petat de gent). El Pub quedaba porta amb porta amb el restaurant, i gracies a una idea brillant del Edu, vam quedar a fer una pinta abans del sopar. El sopar va anar molt be, va acabar amb el sorteig de panera inclosa a la 1 del mati. Un cop acabat el sopar van tenir la idea de tornar al mateix pub, doncs a la nit es converteix en Club (discoteca). Pero estava molt ple. Vam sortir d'estampida, doncs era impossible pendre algo tranquilament. Amb la cosa, ja eren quarts de 2 i jo tenia que tornar a Skerries conduint, per tant, ja vaig tornar a casa. La gent va continuar la festa al BiaBar, un altre pub com agradable (amb wifi) que tant et pots veure una pinta com menjar una pizza.

. Gracies a tots per la magnifica nit.

Cara a cara amb el càncer

Aquest post li vull dedicar al meu pare.

En noviembre del año pasado, a Eduard Punset (Barcelona, 1936) le diagnosticaron un cáncer de pulmón. Se operó, se sometió a quimioterapia. El domingo, este abogado, economista, ex ministro y ex eurodiputado que lleva años divulgando los avances científicos, dialogará con su médico, Rafael Rosell, jefe del servicio de Oncología del hospital Germans Trias i Pujol y del Instituto Catalán de Oncología y presidente del Grupo Español de Cáncer de Pulmón durante la nueva edición de Redes (La 2, 02.10), titulada Diálogos sobre cáncer entre un paciente y su oncólogo.

Eduard Punset
"Un divulgador científico tiene más armas contra la enfermedad"
Punset y Rosell tratarán cuestiones que preocupan a miles de personas afectadas en persona o de cerca por esta enfermedad. ¿Cómo funciona la quimioterapia? ¿Qué papel juega la psicología al enfrentar el cáncer? ¿Qué se puede hacer para ayudar a los enfermos desde el punto de vista emocional? El propio Punset, junto a enfermeras que tratan a pacientes en el Hospital del Mar de Barcelona y a la psico-oncóloga Montserrat Martorell aportarán sus testimonios sobre la enfermedad y sobre cómo plantarle cara.
Pregunta. Antes de nada, ¿cómo se encuentra?
Respuesta. Estoy bien, la verdad, intentado escrutar el proceso más que analizarlo. Y si algo he aprendido es lo poco que cambia una persona en contra de lo que uno cree. Un trauma biológico como es el cáncer de pulmón, que es el peor, no ha cambiado mucho mi manera de ver el futuro.
P. ¿Y cuándo le diagnosticaron el tumor?
R. En noviembre pasado. La operación no me afectó, pero sí la quimioterapia. En el reportaje comento que me parece injustificable e increíble el abismo que existe entre los resultados de las investigaciones y su aplicación cotidiana a los enfermos. Mi impresión es que se han exagerado mediática y científicamente algunos de los avances en la lucha contra el cáncer. Todavía no hay suficiente colaboración entre las comunidades científicas, industriales y políticas.
P. ¿Un divulgador científico como usted tiene más armas contra la enfermedad?
R. Desgraciadamente, sí. Hay muchos pacientes que no saben, que no pueden encontrar una explicación, ni consuelo... Por muchos motivos, yo me considero un privilegiado, quizá porque puedo confortarme recordando una frase del premio Nobel de Física Rohrer que dice que la diferencia entre la vida y la muerte es más difusa de lo que se cree.
P. ¿Contar ante la cámara su relación con la enfermedad le ha servido de terapia?
R. No, no, lo he hecho sólo por la vocación de comunicar mi experiencia, y apuntar mis conclusiones.
P. ¿Por ejemplo?
R. Pues que falta apoyo, atención y educación. Y vuelvo a insistir en que frente a una minoría privilegiada que está sobreinformada hay una mayoría en el desierto.
P. Dice en el reportaje que ha encontrado tanto altruismo, tanta solidaridad, que casi se ha alegrado de haber tenido cáncer.
R. Sí, sólo gracias a lo que me ha ocurrido he podido vivir el sufrimiento, el desamparo, cómo se someten los pacientes resignadamente a las terapias...
P. Un programa como éste sirve para desmitificar una enfermedad como el cáncer.
R. Yo creo que es un programa que no se regodea en los éxitos alcanzados, que son menos de lo que dicen, sino que pone de manifiesto los ingentes campos que quedan todavía por recorrer.
P. En febrero escribió en su blog: "Para amparar tu propia seguridad te dicen, que en la medida de lo posible, procures no desvelar la existencia del cáncer". ¿Está de acuerdo con esa frase?
R. No. Esa idea forma parte de un código heredado, que a mi juicio ahora mismo no tiene razón de ser. En alguna época se pudo esconder por razones laborales o para evitar un desgarro familiar, pero creo que ahora es hasta contraproducente, aunque admito que en determinados contextos puede estar justificado.

Millora la teva vida amb la ciència

Des de fa uns anys, soc seguidor del programa REDES de la 2. També soc un gran admirador del seu conductor, Eduard Punset, del qual he llegit varios llibres i tots m'han fascinat. El programa en qüestió s'autodefineix com un programa de divulgació científica. La ciència s'ha endinsat en qüestions com la felicitat, la motivació, la creativitat, les relacions personals o la presa de decisions. Darrerament han fet un programa que em va apassionar amb un dels psicòlegs més curiosos que conec (i mira que en conec). S'ha dedicat els darrers anys a difondre els últims descobriments de la psicologia aplicada a la vida quotidiana. Es tracta de Richard Wiseman, que es entrevistat en aquest programa per Eduard Punset. Wiseman es professor de la Universitat de Hertfordshire i m'encanta la seva linia de treball. Us deixo el video que m'ha agradaria compartir amb els lectors d'aquest blog el qual comparteix els seus coneixements i la seva màgia.

Segona Ecografia

Aquesta setmana hem tingut la segona ecografia al Rotunda Hospital de Dublin. Es on parirá Caren i és un hospital unica i exclusivament maternal.Només hi ha embaraçades, tant de visites com donant allum, com d'urgències...etc. (hi ha una acumulació hormonal als passadissos que flipes). En general ens han tractat molt bé fins ara, però com anem per la sanitat pública, no sempre ens visita el mateix metge i de vegades ens toca un simpàtic de d'altra. Aquest cop va ser una doctora més Irlandesa que la Guiness. Em sobta que aqui els metges no porten bata blanca, sinó que van amb roba normal i corrent. Em va cridar la atenció la metgesa que ens va tocar per la eco, que anava vestida amb un vestit i talons. I totes les metgeses van així (potser ens va fer la eco una que passava per allà de casualitat i no ens vam donar compte...jeje). El proper scanner (com li diuen aqui a les ecos) és cap al febrer per encarrilar el part, però de cara al més que ve tenim visita amb la metgesa de capcelera aquí a Skerries (si si, la que em va enganxar el dit amb loctite). Ho van combinant, una visita al hospital una altra amb la metgesa. Per cert, aquí a Irlanda els metges de capçalera se'ls hi diu GP (General Practicioner). Si algun dia veniu per aqui dalt i us agafa un yuyu, ya sabeu com es demana un metge. Seguirem informant.

crema catalana contra el insomni

1:12 dela matinada de dimarts a dimecres. Després de donar moltes voltes al llit i no poder dormir m'he aixecat i he vingut al menjador. No feien res per la tele i després de papallonejar pel facebook i els correus electrònics m'ha vingut una idea (de bombero) per combatre el insomni. M'he liat a fer crema catalana. La veritat es que al acabar i després de menjar el cul de la olla, amb aquell socarradet tant bò em sembla que se'm comencen a tancar els ulls. Ja estic llest per anar a dormir. Ja ho sabeu, quan no pogueu dormir, us aixequeu i feu un parell de gots de crema catalana (mirant de no fer gaire soroll i no despertar a tot el barri). Es el millor remei per agafar el son, sobretot escurar la olla. Bona nit!

20 anys de la caiguda del mur

Demà serà dilluns, 9 de Novembre de 2009, fará 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. L'obertura del mur, coneguda a Alemanya amb el nom de die Wende (el Canvi), va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en la ex-RDA, les evasions constants cap a les ambaixades de capitals de països del Pacte de Varsòvia (especialment Praga i Varsòvia) i per la frontera entre Hongria i Àustria, va imposar menys restriccions. A Alemanya, quan es va conèixer la notícia de l'obertura del mur, es va interrompre la sessió vespertina del Bundestag a Bonn i els diputats van entonar espontàniament l'Himne d'Alemanya. El 9 de novembre, els berlinesos van portar a terme la destrucció del mur amb tots els mitjans a la seva disposició (pics, martells, etc.). Jo per aquells temps tenia 15 anys. Recordo aquell dia perquè era divendres. El mur va caure a les 10 de la nit, que era just quan teniem cau a l'agrupament escolta de Granollers del cual era membre (i encara ho soc). Totes les televisions espanyoles i Catalanes anaven plenes de les noticies i connexions en directe, però la veirat es que no sabia ben bé que volia dir tot aquell enrenou. Com cada divendres vaig anar al cau i era el que es comentava amb els companys de escoltes, com a anecdota, però poc més. La resta, a part d'algun virtuós, poc sabiem el que realment significava aquell dia historic per les llivertats individuals, i vam seguir amb normalitat el nostre cau. 20 anys després jo estic a Irlanda i sé una mica més que llavors el que va significar, també graciés a la música, gràcies a Pink Floyd, i el famós "The Wall", que va treure 10 anys abans, no se si pensant en el mur de Berlin, la mort del seu pare en la segona guerra mundial per tropes nazis o alguna altra cosa que no té res a veure amb el mur en si, que també podria ser (la inspiració artística de vegades ve des de ves a saber on en els músics). També sé una mica més gràcies a la versió de la Caren, que valoro molt per ser una prespectiva més de prop. Sempre es bo tenir diferents prespectives d'una cosa, doncs et dona una visió més completa. En qualsevol cas el hi vull dedicar el post d'avui.

35th Halloween Birthday Party

Aqui el Halloween es celebra que sembla que s'hagi d'acabar el mon. L'any passat ja em vaig adonar, doncs es podia veure gent disfraçada que fa por de debò per tot arreu, totes les cases estan molt decorades que semblen la casa de la familia monster... L'altre dia parlant amb el Marc Llopart em va explicar una situació que em va fer molt de riure que vull compartir amb tots vosaltres. Deia: "lo millor de la nit de halloween, es anar al mcdonals de grafton Str. que és un dels gran carrers peatonals de Dublin, a les 3 del matí (que obren 24h). El que a les 7 de la tarda era una disfreça de papallona, pirata o princesa, a aquella hora, ja té carreres per totes les mitjes, una ala despenjada totalment i l'altre estripada, el pentinat fet un moñigo, la capa amb una cervesa abocada pel damunt i menjant un big mac amb cara de zombi. Aquest el que s'ha disfraçat de maco/a. Imagineu el que ja surt de casa de zombi o de cirugià boig assassi com jo . Aquest ja si que fan por de debò perquè la nit els ha fet passar la barrera del disfraç a la realitat i tots junt allà al mcdonals sembla que estiguis enmig del joc resident evil envoltat de essers totalment surrealistes que algun dia van ser persones...

Nosaltres no ho vam poder comprobar perquè ens vam quedar a Skerries (von nom per la festa). Va ser una festa genial, on vam menjar, beure, riure i ballar, amb la presència de "Mario Baquerizo i Alaska inclosa". Gràcies a tots per la magnifica nit de Halloween.

tal dia com avui...

Tal dia com avui, fa 35 anys vaig neixer a Barcelona. Això que acabo de dir és un secret, perquè el meu pare, el seu sentiment Granoller i aferrat i el seus contactes "funcionarials", van fer que en el meu DNI digui que soc fill de la bonica vila de Granollers. Au,ja l'he dita! En qualsevol cas estic molt content de ser fill de Granollers. M'agrada molt Granollers, més ara estant a fora on tot és diferent a Granollers. A més a més ara me la estant deixant molt maca. Per tant, torno a començar.

Tal dia com avui, fa 35 vaig neixer a la bonica vila de Granollers (ejem). Sempre acostuma a llegir el diari. Aquí a Irlanda no em toca més que llegir el Irish Independent, que ve a ser com un Perdiodico d'allà. Avui el diari obre portada, amb el judici de dos germans dublinesos que van matar a un pages al mig de Irlanda. També es fa resó de que han exampat el "alijo" de contraband de cigarretes (ojo al dato, no de coca o ash) en un barco enorme. Curiós si més no. També fa resó de que els pubs Irladesos han reduit els preus de les begudes alcoholiques i justament a sota diu que han engarjolat a un alcoholic que prenia foc a cotxes quan anava borratxo, causant danys a cotxes per 15.000 euros. També curiosa les dues noticies una darrera de l'altre. Fins ara tot noticies més aviat depriments. Però el que més m'ha cridat la atenció és la foto de dos noiets amb els cabells que sembla que els hagin ficat a un endoll. Totalment de punxa. Si els hagués vist algú el dia que vaig neixer els haguesin tancat directament a un centre psiquiatric, perquè amb aquest cabells, llavors haguesin semblat extraterrestres (suposo...). El fet es que els dos noiets, son dos bassons de X-factor, un programa reality, tipus OT en que la gent va allà a cantar, ballar o el que millor sapiguen fer i la gent els vota i hi ha un jurat de 3 "superestrelles" que decideix si continuen o no. Doncs el motiu de la aparició del diari es que el pare ha montat un pollo del 15 perquè van ser eliminat per un dels jurat, el popular Simon Cowell. El pare que ja deuria veure la jubilació a costa dels fills i ara el Simon li ha truncat, pobre... La veritat es que em semblen dos espantaocells en aquesta foto, però tampoc ho fan tant malament.

La curiositat m'ha pogut i quan he arribat a casa he intentat mirar en les hemeroteques que deia el diari el 28/10/1974, deia que vaig neixer. La sorpresa ha estat que els diaris estan digitalizant els exemplars a poc a poc i no hi ha cap diari excepte la vanguardia que tingui edicions anteriors a 1976. Però resulta que he anat a la vanguardia i mala sort per mi, el dia que vaig neixer era dilluns i els dilluns no hi havia la Vanguardia. Vaya home,pues si que estic de pega. He agafat la del dia 29 que per efecte practics recollia les noticies del 28.

Per començar m'ha semblat que tenia a les mans un diar de fa 5000 anys. Un papiro egipci gairebé. Ja només d'entrada em sorpren que valgués 8 pessetes. A la portada surt el president per llavors, Carlos Arias Navarro, formant un pacte amb les associacions de consumidors. Vaja, els consumidors comencaven a tenir drets, en una España post-franquista. Al costat d'ells dos jeques arabes (un d'ells els yasser Arafat), fent "trapitxeos" en una trobada de països arabs a Rabat. I a sota surt, en George Foreman, que com a gran idol de la boxa va visitar el president de Mobutu, que si m'ho fas situar en un mapa ara mateix, tindria alguna dificultat. Quin glamour! Qui li diria al foreman que acabaria venen parrilletes de carn a la brassa, que fan regalimar el greixet a una casoleta, a les tantes de la nit pel teletienda... Com canvia el mon Foreman. Avui estàs a dalt i demà venen al teletienda.

Bé, només dir-vos que m'agradat molt compartir amb tots vosaltres aquest anys passat les meves vivències, penes i alegries (explicades amb més o manys fortuna) i espero estar amb vosaltres aquest any que personalment enceto avui.

Pd. Facebook m'ha enviat un mail dient que faig els anys el mateix dia que Bill Gates i Julia Robets i exactament el mateix dia i any que Joaquin Phoenix que fins el dia d'avui no sabia qui era... No se si contar-ho com a positiu o com a negatiu. Lo de Bill Gates, m'ho diran els AT que llegeixen el blog ;-)

els pobres aguantacartells

A Dublin he vist una cosa que no havia vist mai a la vida. Es tracta dels homes "aguantacartells". Son una modalitat de publicitat. Es tacta de contractar a una persona perquè es posi a la cantonada de una gran avinguda, fent publicitat de un restaurant o perruqueria que esta en algun carrer transversal o més amagat. Els pobres es passen tot el dia aguantat un pal amb un cartro a al cim, que anuncia un establiment amb una fletxa on soposadament es el lloc. Ém sembla terrible, perquè a més em sembla que els hi paguen una miseria. Una vegada anava per Grafton Str. que es on esta presa aquesta foto i buscava un barber i vaig veure un "aguantacartells" que anunciava un. Li vaig preguntar per on parava el barber que anunciava i no només no parlava anglès sinó que no ho sabia... cap comentari al respecte.

El colmo es quan en una cantonada es reunexen dos o tres i sembla una barreja entre una manifestació de greenpeace i un carnestoltes, perquè a més, hi ha establiments que els fan disfreçar...

sempre el loctite a punt

Amb dies que he estat a Catalunya vaig aprofitar per fer diverses tramits que no puc fer a aqui a Irlanda i també vaig portar productes de la terra. Com que aquest cop vaig baixar i pujar amb cotxe vaig aprofitar per carregar-lo bé, portant fuets, alguna botelleta de vi, oli d'oliva i coses que costen de trobar a aquí, com catxofes o una pota de pernil. El primer ensurt va ser a la aduana, a punt d'agafar el ferry que al veure tantes caixes van decidir apartar el meu cotxe i obrir una per una les caixes i veure que portava a dins. Ja em van ficar la por al cos, doncs pensava que em requisarien el pernil i tot el que fos aliments, doncs no se si es pot introduir menjar d'altres paisos sense passar algun control de qualitat. La veritat es que van regirar tot el cotxe i el que buscaven era droga, cosa que no van trobar.

Al desenbarcar a Irlanda la marteixa historia, una per una fins la darrera obrint caixes i mirant dins la roda de recanvi. Jo amb cara de poker, veient el meu pernil volar, però no va ser així. Després de més de mitja hora de regirament exaustiu em van deixar marxar.

Al cap uns dies vam decidir obrir el pernil. Haurieu d'haver vist els ulls de la Caren quan el va beure. Tot anava molt bé fins la setmana passada. El perill de tenir un pernil a casa es que cada cop que passes pel costat sempre "toques alguna nota amb el violí" encara que sigui per afinar l'intrument. Doncs estava sol a casa i en una de les "afinades fugaces" se'm va escapar el ganivet que talla com un dimoni,amb tota la malababa que tenen els ganivets de tallar pernil i em vaig fer un tall monumental al dit.

Jo,sol a casa i amb el dit obert en canal, ja donava per perdut el dit. Vaig anar corrent al metge de capçalera d'Skerries que quan va veure allò em va atendre molt rapidament. La sorpresa va ser que quan ho va veure va dir: "no t'ho cosiré, t'ho enganxaré" i em ve amb un tubet de loctite a les mans. Quan vaig veure allo si que ja vaig donar el dit per perdut. Li vaig preguntar que si allo no es feia servir per enganxar talons de sabata. Em va dir que si, però que els cirujans plastics també ho fan servir per tancar operacions sense deixar cicatriu. Es la mateixa marca que també ho fa per ús medic em va dir... La veritat es que no em va convencer gens, però vaig marxar cap a casa amb el dit enganxar amb pega, com el que fa un remiendo a unes sabates...

Al dia següent ja no em feia gairebé mal i avui, menys de una setmana després ja está totalment cicatritzat, un tall que quan me'l vaig fer es veia l´òs. Aquest és el resultat.

I aquesta l'arma assesina:

I finalment el remei miraculós.

A partir d'ara sempre tindré un potet de loctite a casa, encara que espero no fer-lo servir mai.

L'home més borratxo del mon

El que veureu a continuació és agobiant. Jo aviso, molt agobiant, una mica divertit i molt increible. Sembla una agonia. Algú m'ho ha enviat per mail i ho he trobat tant esperpèntic que no puc deixar de compartir-ho en aquest blog. Com pot una persona amb aquest pet tenir el valor d'anar al super a buscar encara més alcohol. Es que no té amics? Ningú el va sentir balbucejar .. Vailsuber... Aquest va ser el resultat.

una cerveseta?

Aquest dies s'està celebrant el "Oktober fest" a Dublin, que es la versió Irlandesa de la tradició alemanya. Per extensió sentimental m'ha tocat anar-hi un parell de cops (tampoc m'han agut de forçar gaire he de dir). La festa està molt bé i és molt autèntica. La oktober fest original (la de Munich) és celebra al Setembre (curiós que no és digui september fest, oi?) i quan acaben allá les parades de menjar, i bandes d'allà van a diversos llocs d'Europa, entre ells Dublin. Per tant, és molt autèntic. La gent de les parades i les bandes son alemanys la majoria.

Avui mateix, després de la feina hem quedat amb la Caren i uns amics seus alemanys per anar a fer un veure i ballar una mica de musica Tirolesa (crec que és...). Ara bé s'ha s'anar amb compte amb el que demanes doncs la majoria de cerveses venen en jerres de 1.5l i l'altre dia em van dir de fer una cervesa i vaig dir que si. Em veig apareixer la Jil, una amiga de la Caren, i em diu té! Una jerra de 1.5l per mi. Amb una vaig tenir prou per tota la nit, no s'acabava mai!

Tot i això és una festa molt divertida i la gent en general es comporta molt be. Jo de totes formes, com es pot veure a la foto tinc la oktober fest a casa :-)

Tornada a Dublin

Després de gairebé tres setmanes de visita-treball a Barcelona i gaudir de la companyia d'amics i familia finalment he tornat a Dublin. La veritat es que han estat uns dies molt intensos en gairebé tots els sentits. Tot i això estic content de tornar a estar a casa, tornar a estar a Irlanda.

disculpes

Demano disculpes si vaig ferir la sensibilitat d'algu per el post anterior sobre el tractat de Lisboa. Va ser un post desafortunat en un mal moment. L'he eliminat i espero poder reparar el dany ocasionat.
Disculpes un altre cop.

Sempre surt el sol despres de la tormenta

Diuen que sempre surt el sol despres d'un tormenta i es cert. Despres de alguns problemes que ja he anat relatant en aquest blog finalment ha vingut una noticia genial. Tambe diuen que val mes una imatge que mil paraules oi? Doncs alla va!

pd. Gracies a tots per fer aquest moment encara mes felic, del que per si ja es.

pd2. per cert, es un nen :-)

Se acabo el verano (o no...)

Enfilant la 2a quinzena septembre del 2009 i en teoria hauria d'acabar l'estiu i les calors. Dic en teoria perquè la veritat es que a Irlanda els estius son realment frescos (màximes de 18-20 graus), però a mig setembre, el temps irlandès ens ha sorprès amb un contiuu de 5 dies de onada de calor i sol, que encara no saben ben bé d'on a sortit. La setmana passada va sortir el sol de forma ininterrumpuda durant una setmana. Tothom estava flipant de la calor i sol fa que no ha fet durant tot l'estiu. Coses de la Irlanda boja. La Irlanda que no enten ningú, ni els propis Irlandesos... L'estiu en general ha estat tranquil, sopars amb amics, aniversaris, festivals estiuencs, excursionetes, tot compartit amb gent d'aquí i d'allá, enmig de una crisí embalentonada que ha fet estralls a tothom, entre els els CAD.

Alguns han vist cancelat el contracte, doncs les empreses han tingut que tallar despeses per tot arreu i sap molt de greu que amics que tenim aquí, tenen que veure's obligats a acabar la seva aventura Irlandesa, per decisió d'un altre. Es una llàstima i des d'aquí us animo que seguiu lluitant pels vostres somnis, els vostres projectes, el vostre cami... El temps a Dublin us ha donat un background que no us el treu ningú i el portareu per sempre. Tot i la crisi, Skerries es ben conegut pels molins (mig derruits de pena) i les curses urbanes de motos i aquestes si que no els hi treu ni la crisis. Aquest capdesetmana vam tenir una de les dues curses anuals que hi ha a Skerries i entre la formula 1 i les curses al darrera de casa, vam tenir un diumenge amb olor a benzina. Sempre havia pensat que en el mon del motor, els corredors de rallies eren dels que mes valor tenien, però venent aquest video, crec que les curses aquestes que fan a les carreteres a Irlanda crec que ho superen de llarg (espero el Joan ho entengui).

En el video es veu el pilot que saluda a la camara avans i després de la cursa.Ho fan perquè sempre hi ha accidents greus a gairebé cada cursa i el saludar avans es per deixar enregistrat una darrera salutació en cas de que alguna cosa greu pasi i després per demostrar que un esta en una peça. Esgarrifador però molt emocionant! Així doncs, despedeixo el estiu (temporalment clar, perquè aqui no se sap mai) amb una foto que crec que no podré fer durant molt temps. Bye bye estiu 2009!

sorpres pel resultat.

Avui Dissabte 12 de setembre, fa un dia espatarrant de sol a Dublin, millor que cap dels que ha fet en tot l'estiu. Tambe es un dissabte gastronomic, i avui em tocava cuinar a mi. Animat per la recepta que em va passar el Xavi Planes, que es un catala que viu a Dublin, em vaig veure valent per probar una empanada gallega. La veritat es que no ho veia gens clar, pero em va dir que era tant facil. Tant va ser aixi que mans a la obra i la veritat es que m'he quedat molt sorpres del resultat. Una empanada que estava per llepar-se els dits. Be, si te la mires una mica d'aprop te el meu segell rustic (gruixuda i cepada). Aprofitant el sol ens em plantat a la taula a l'aire lliure i "rollo" domingueru, que fins i tot em fet una siesta despres del apat. Aqui deixo unes fotos perque us imagineu la flaireta i el bon gustet que tenia. Guten Appetite!

Bona Diada de Catalunya

Divendres 11 de Setembre. El dia es fred pero sorprenentment assoleitat a la capital Irladesa. Avui es la diada nacional de Catalunya i es fa una mica extrany viure-la a milers de km de distancia, per molts moltius entre ells perque es un dia laborable com tots els altres.

Tot i aixo, amb els CAD's ens reunirem a davant de la historica oficina de correus de O'connell Str. a reivindicar i donar suport a la nostra llengua i a la nostra cultura. Des d'aqui desitjar bona diada a tots i que paseu bon dia.

Protegits per la Orla

El que pugui semblar des de fora un poble aburrit i desanimat en realitat no ho es. Skerries, amb una poblacio de 9.000 habitants cada dia ens llevem amb una sorpresa diferent. Fa uns dies era un tauro a les reds d'un pescador de gambes. Avui es tracta de la Orla. La Orla es una fragata de la armada Irlandesa, que juntament amb Espanya, portugal i grecia son les 4 potencies mundials. El barco en si, si te'l mires de prop, sembla bastant robellat i vell, amb mes de 30 anys d'antiguitat que, tot i que diuen que es de gran velocitat, pel que he llegit a internet nomes el fan servir per recaudar fons pels nens de chernobil o coses aixi.

Sigui com sigui,ahir la nit va "aterrar" davant de casa, patrullant davant la platja d'Skerries fent exercicis militars. Aquest mati, tots els membres d'Skerries Facebook hem rebut un missatge d'alerta perque no ens espantem si veiem un navio militar "apatrullando" aigues locals. I es que ahir la nit el ensurt ja me'l vaig emportar jo. Estava davant de casa, quan es feia de nit i evidentment un baixell de guerra no passa desapercebut i em va cridar la atencio. No feia ni 5 minuts que l'estava mirant allo, tractant de descobrir que carall era allo, sol davant la platja quan va engegar uns focos enormes enfocantme directament. Per un moment pensava que m'estaven apuntant amb el cano de 76mm que porten al davant. Per sort no... es veu que no si deurien veure i vaig engegar les llums. El salt d'ulls ja no me'l treu ningu per aixo. Sobretot quan portava una camara a les mans, que en el moment d'ensurt vaig guardar de seguida, no es pensesin que fos un espia i ves a saber que. Paranoies del moment...


Aquest mati seguia alla i es veu que es bastant ususal que la fragrata aquesta vingui a les costes d'Skerries per fer exercicis militars (els hi deuen fer be de preu...)

Esperuits de Mallorca

Aquest capdesetmana vaig estar a un casament a Alemanya, una amiga de la Caren. En el casament hi havia una amiga que treballa en una agencia de viatges. El primer que em va sorprendre dels alemanys es la seva aficio desmesurada per Mallorca. Fa uns anys vaig estar a Mallorca i ja vaig veure alemanys per tot arreu. Inclus en un restaurant em van arribar a dir que no tenien cartes en espanyol, nomes angles i alemany. Pero des que conec a la Caren he flipat de debo. Tots, absolutament tots els alemanys que he conegut en aquest temps (i son bastants) han estat diverses vegades a Mallorca, inclus n'hi ha que tenen cases. Tambe m'han dit que tenen partits politics i zones on no hi es permesa la entrada a persones que no son alemanyes. Ja per acabar-ho de rematar, una cosa que em va sorprendre molt es saber que la base de AirBerlin, companyia aerea alemanya te la base a Mallorca! Realment trist...
Ara be, la Sandra (aixi es diu la amiga) em va dir que des que la grip A esta afectant tant Espanya, les reserves a Mallorca han baixat mes de la meitat. De cada 10 alemanys que van a Mallorca, sempre n'hi ha algun o altre que quan torna porta el regal del virus de la grip A. Em va comentar que inclus hi ha gent que esta comencant a vendre les cases que tenen alla. A mes a mes els darrers atentats d'ETA han acabat d'espantar als guiris alemanys i el que sentien abans quan escoltaven Mallorca era sol, festa, borratxeres i resaques a la tumbona ara el sona a malatia, assasinats i inseguretat.
Jo vaig flipar bastant, pero es veu que s'ho estant prenent seriosament i estant marxant esperuits de la illa com el que marxa d'estampida quan sent rumors de que l'Aznar vol tornar a la politica...
Jo estic totalment en contra del terrorisme i de la filosofia de ETA. Totalment! pero em dona que pensar. A veure si els terroristes faran, de forma involuntaria, recuperar a Espanya la illa de Mallorca dels alemanys... A veure si la grip A servira per tornar a tenir cartes i menus en mallorqui a la illa... Pensem-hi perque de tota desgracia sempre es treu alguna cosa positiva...

Sempre ens quedarà Galway...

Aquest capdesetmana passat teniem pensar anar a visitar a uns amics a Galway, però amb tot el enrenou del cotxe no sabiem que fer. Al final, després de tramitar totes les denuncies (per dir-ho d'alguna manera...) el dissabte al matí vam agafar el cotxe direcció oest. Galway és a la altra punta de la illa, a la costa oest, força turistica i amb un centre i un passeig maritim mol interesant. Per altra banda hi ha molta influència espanyola, doncs els baixells de la armada espanyola can fer servir la llengua de mar en que esta per atacar Irlanda l'any mil cinc cents i pico. De totes formes es molt diferent anar de vacances a un lloc d'aquest o anar a casa uns amics, molt més proper a la realitat del dia a dia (que tb està bé). Hi ha uns 200 km i amb tres hores i ets. L'Axel i la Inga son una parella estona-autriaca (curiosa combinació) que des de fa poc han decidit aposentar-se a allà. La Inga està embaraçada i en breu donarà allum. Aixi que vam arribar alla a l'hora de dinar. Nomes arribar els vam veure enfeinats a la cuina amassant i escalfant el forn. Jo vaig preguntar que que feien i resulta que es fan ells el pà amb un compost que venen als supers. Quan el vaig provar, deuria fer una cara tant expressiva que ens van decidir regalar una bossa del preparat. Ahir ja vaig preparar el meu primer pà i això ja requereix un sol post, quina aventura...

Vam estar dinant amb ells i a la tarda passejant pel centre de la ciutat i fent alguna paradeta per una pinta.

Al dia següent, com ja he comentat en aquest blog altres vegades, pels "guiris", els espanyols naixem amb diferentes qualitats gastronomiques com ara saber fer paella, truita de patates o sangria. Així que el diumenge em van "demanar" que fes una paella... au ja la tens. Sense internet em vaig veure mort però vaig recorrer a la matriarca de la familia i em va sortir una paella de p.m. Volia fer una foto però això va ser el que vaig estar a temps de fer.

es que tot m'ha de passar a mi...

Ahir dijous va ser l'aniversari de l'Andrea i ho vam anar a celebrar al pub Sub Lounge. Es un pub alternatiu, molt ben decorat que el propietari es l'Eddie Irvine, ex-corredor de formula 1. El pub esta decorat com estil gotic i es un bon lloc per anar a fer una copa, situat a sota la estacio del DART (els trens d'aqui). El fet es que tot anava de fabula fins que vam decidir marxar. Jo vaig anar amb bus a la ciutat i alla em trobaria amb la Caren i aniriem a la festa. Per tornar, per no fer servir dos cotxes, tornariem amb el seu cotxe.

Al arribar al cotxe a les 9:30 del vespre ens trobem aixo.

El cotxe amb dos vidres petats i sense el portatil i el GPS que hi havia a dintre (amagats). El xoc va ser brutal. No sabiem que fer... Vam trucar al Edu perque vingues a fer unes fotos del que havia passat (GRACIES EDU) per presentar-les a la asseguranca i despres vam trucar a la policia. La sensacio d'impotencia era bestial. En plena ciutat, en un carrer molt transitat i encara no era fosc i sense cap mirament van esbotzar el cotxe... Pero es que potem una ratxa realment dolenta en aquest aspecte. Fa poc mes d'un mes ja vaig explicar en aquest blog que ens van copiar la targeta i ens van buidar el compte i fa 3 setmanes li van robar la bici a la caren, lligada amb candau al parking. Si si, realment Dublin es una ciutat segura i es que no m'extranya que passin coses aixi... La comisaria mes propera estaba a dos carrers (Pearse Str. uns 400 metres) i els polis van trigar una hora llarga... Quan feia gairebe l'hora vam trucar a veure si algu s'enrecordaba de nosaltres i ens van dir que ja havien sortit feia 15 minuts... ja! Em va recordar la epoca dels sopar de pizza a casa l'Albert Herrero que trucavem a una pizzeria que hi havia just a l'altre costat de la borera que ens les portesin a casa. Al cap de d'una hora trucavem i ens deien que feia 15 min que havia sortit el pizzero, quan nomes era creuar el carrer...

En fi, si jo fos un criminal, a Dublin tens feina segur, doncs la poli, com ja he comentat altres vegades en aquest blog, son una figura institucional sense gaire poder. Estan perque han d'estar, pero si jo fos el boss d'un gang em fotaria a riure si veies dos ciclistes, sense cap mena d'arma (ai no perdo, porten les porretes aquelles d'un pam) que han de tenir cura de la seguritat ciudadana, que a mes triguen mes d'una hora per anar dos carrers enlla, tenint una noia i un discapacitat, tots dos extranger, de planton enmig del carrer, totalment xocats preguntant-se encara que ha passat. Encara sort que plovia. Sigui com sigui al cap de mooolta estona veiem apareixer dos polis amb bicicleta i amb un bloc d'apunts. Van pendre nota i ens diuen, ja podeu marxar, us enviarem la denuncia a casa...

Com haviem de marxar cap a casa amb el cotxe ple de vidres, sense cap taller obert i deixant el cotxe tota la nit sense finestres. Alla ens vam posar seriosos i vam dir que necessitavem ajuda. Llavors van dir, deixeu el cotxe a la comisaria i agafeu un taxi. Aixo , 100 euros lo menos fins a Skerries.

Soposo que despres de veure la nostra cara d'espantats al final ens van portar a casa,no amb la bici, amb un cotxe de la secreta a 160 per la autopistya, no es broma. No sabia si estava a jugant al Gran Turismo en una persecucio policiaca. La gent quan veia les sirenes venir a la autopista no sabia ni que fer...

Aquest mati estem recontruint la normalitat un altre cop, dintre del possible. La poli ens va dir que amb el tema de la crisi, els lladre no tenen cap mena de pietat i de por i s'arrisquen a plena llum del dia i a llocs centrics a fer el que sigui. Dublin m'esta donant una visio no tant segura com tenia uns mesos enrera... Potser influit per la ristra de robos que hem sigut victimes, pero es que tot ens ha de passar a nosaltres o que???

filet de tauro de primer

En Richard Branningan es un perscador de gambes d'Skerries, el poble on visc. Aqui hi ha un port molt maco, doncs hi ha forca gent que es dedica a la pesca. La setmana passada, en Richard com tots els dies, va tirar la red amb la intencio de pescar alguna gamba. La sorpresa va ser que al recollir la red, junt amb les gambes va trobar un tauro de 120 kg. Si si, a pocs metres d'on dormo van pillar una tauro. Llegint al diari, resulta que son forca comuns els taurons en aigues Irlandeses, i a prop de la costa. El que no es tant comu es que es que s'enredin a les reds d'un pescador de gambes, que no em vull ni nimaginar la cara que va fer quan el va veure.


Aquest post va especialment dedicat al meu amic Pau, que es un Kait-Surfer de la costa Dublinesa que , poc em penso que sap que quan esta enmig d'una onada, deu haver tingut una bestia de 120 km a sota seu, que tot i que diuen que no menjen persones, amb les dents afilades que tenen jo no m'hi posaria davant. La noticia completa la podeu llegir aqui. El individuu en questio el teniu sota aquestes linies.

El bicharraco se'l van quedar en Sean Doran, un propietari d'un restaurant de pitimini de Howth, una zona de restaurants pijos del nord de Dublin. Es va quedar la millor part i va vendre altres parts a altres restaurants, de tal manera que durant la setmana passada es podia menjar aleta de tauro fresca a Dublin, pescada a Skerries. Quines coses que tenim al poble!!!

Casament a Lüneburg

La setmana passada vaig anar a Lüneburg, una petita ciutat al nord d'Alemanya, on es casaba l'Amelie (una cosina de la Caren) i el Jeff (un americà que va coneixer quan va estar vivint a Califòrnia). El vitge va començar dijous amb una sorpressa divertida. Vam anar amb Ryanair, que com ja sabeu va sempre a aeroports secundaris, en aquest cas a Lübeck, que diuen que es hamburg, però es com Girona, esta a la quinta forca. A una hora en tren de Lübeck es celebraba aquesta capdesetmana festival heavymetal que van assistir mes de setanta cinc mil persones. Vaya, una passada de festival. Resulta que l'avió estaba ple de heavies i la Caren, jo i un parell de executius espantats erem els unics que tant a la anada com a la tornada no anavem de negre completament, amb pircings per tot arreu i amb grenya suelta. Feia molt de riure. Semblava un cherter per escarbats. El fet es que em sentia molt identificat, perquè la meva anima sempre ha estat una mica "heavy" i als meus 20 portava el cabell llarg amb cua que podria ser qualsevol d'ells. Fins i tot vam trobar la Noemi, una amiga catalana que viu a Dublin que anava al concert. Seguint el viatge vam arribar a Lübeck on ens esperava el Lars, el germà de la Caren. Vam arribar a Bad Biversen que es on vam dormir, amb la familia. L'altre sorpresa va arribar el dia del casament. No hi havia gaire familia del nuvi, perquè venir des de USA resulta molt car. Tampoc el coneixia gaire (per no dir gens), però ja a la esglesia se'm va assentar al costat el tiet i vam començar a parlar. Quan va saber que era de Barcelona em va dir ràpid, "pues usted es Catalan , no". Dic cullons, si que ho tenen ben après! Va i em diu, mi apellido i el de Jeff (el nuvi) es OLLER (com el de les pintures). I es que el abuelo ( o bisabuelo, nose) de Jeff era Catalan i emigro a Tenesse , que es on vivia la familia. Caram! Imagineu els meus ulls.

El tiet que parlava amb accent mexicà, fent servir paraurles com "platicar" que es parlar amb mexicà. El nuvi amb cognom català, casat amb la cusina de la Caren. Alla ja es va fer un agermanament (ajudat amb l'alcohol clar) i em vaig sentir com enmig de la cerdanya, allà enmig de vegetació autòctona però que amb tot em semblava estar a casa. Molt divertit.

Tot va transcorrer amb normalitat. La darrera curiositat que em vaig trobar va ser el dia següent passejant per Hamburg i es diu Bierbike. Es tracta d'una especie de carreto, que volta pel centre d'Hamburg i que tu pots jujar en quansevol parada que fa. Al centre hi ha una barra amb un cambrer que serveix cervesa i al voltant un taburets amb uns pedals. El clients estan assentat als taburets i impulsen el carreto pedalant entre tots metres van cantant. Es escologic i pots veure cervesa mentre fas esport. Finalment, hi ha un que no veu que es el encarregat de conduir i dirigir el carromobil. Em va recordar a la barramobils dels Blancs amb pedals. Em va semblar una idea magnifica i molt divertida. Haguesiu vist com pedalaven com descosits!! Molt bo.

Ahir ja vam tornar a Dublin, tornar a la pluja...ufff. Només arribar el xàfec de benvinguda i es que aquesta epoca a Irlanda plou i hi inundacions (més que el normal que ja es molt). Avui és bank holiday que diuen aqui, o sigui pont. Sense cap motiu en especial, sencillament perquè si. Així que ja de festa, gaudint del dia de festa doncs, tot encetant el més d'Agost , que contrariament que a Barcelona, aquí resulta molt fesquet... :-)

Dilluns caòtic!

Aquest dilluns passat va ser un dia caòtic a la capital Irlandesa. El dilluns era el dia que obria el primer Ikea a la republica d'Irlanda. Això va provocar que gent de tota la illa vingués només a fer el tafaner i a veure que és un "Ikea", perquè fins ara només ho havien vist per fotos. Imagineu la curiositat de la gent que el dimarts, els diaris deien que va haver gent que va fer 19 hores de cua a l'entrada. O sigui, es van passar la nit al ras, dormint amb sacs i tumbones per quan obrisin ser els primers d'entrar (com si regalesin els mobles...). Això va ser el primer focus de embusos i cues, doncs la M50 que son les rondes de la ciutat per entendre'ns no estan acabades i estan totalment potes enlaire per obres. La segon era el darrer concert de U2 a Dublin. Això va fer que més de 80.000 persones, amb els cotxes corresponents es congreguessin als voltants de Croke Park. Era com alimentar amb benzina un foc. Per acabar-ho de rematar, el ajuntament va tenir una brillant idea, de ser exactament el dilluns de posar en practica una nova normativa, que curiosament ha de servir per reduir el transit al centre de la ciutar i era la prohibició de circular amb cotxe privat al centre entre 4 i 7 de la tarda i no se quines hores del matí també. Això estaria molt bé, si hagués una bona xarxa de transport public, aparcaments a les afores i Dublin no tingués més taxis que Nova York (això últim em vaig quedar de pedra quan m'ho van dir). Però de cop, et trobaves que volies anar al centre i et desviaven cap a la quinta forca, sense poder aparcar el cotxe i enmig del "fregao". Jo tenia que anar a Dublin per un encarrecs i després havia quedat amb la Caren per tornar cap a casa. Per evitar agafar el cotxe, vaig decidir anar amb bus i tornar amb el cotxe de la Caren. Gairebé 3 hores vaig trigar. Parats enmig de carrers estona i estona sense moure's ni un pam. Em vaig empassar tots els follons, l'embus catatonic de croke park, l'embus de la M50 del ikea dels nasos i un cop arribat a la ciutat, hi havia tal follon que ni el bus podia arribar al centre, que en teoria era lliure de cotxes. La Caren per altra banda, va tenir que aparcar a gairebé a Galway i venir caminant fins al centre.

Un follon amb majuscules. Lo bo es que vaig poder fer els encarrecs que tenia i llogar el traje pel cassament que tenim aquest capdesetmana, de l'Amelie, la cosina alemana... Però això ja serà un altre post, perquè ja d'entrada pinta molt divertit. Ja m'han avançat la presencia de diferents components familiars que es poden descriure com... interesants, i es que es igual que la familia sigui alemanya, catalanya o de tumbuctú. A totes les families sempre hi ha els tiets tacanyus, la iaia que ho vol controlar tot, el cosi que es pensa que sap més que ningú, el cunyat que se li envà la mà amb les copes i comença a despotricar de la familia present i el que fa que no s'entera de res i es el que més bé s'ho passa. Seguirem informant!

U2 Concert at Croke Park

Aquest dies U2 esta portant a terme 3 tres concerts a Croke Park, el gran estadi de Dublin. Jo tenia entrades pel concert per dissabte, que era el segon. Fa molts anys que segueixo els U2, no només escoltant-los si no que els he vist diversos cops en directe. Quan em vaig enterar de que farien una nova gira, em vaig apresurar a comprar les entrades. Per mi veure'ls a Dublin, la capital del seu pais era com un somni. Vaig aconseguir les entrades i després de l'espera, va arribar el gran dia. Vam anar amb temps i això ens va donar temps per fer una cerveseta al pub del costat del estadi i escoltar Kaiser Chiefs, els teloners, una banda de pop Rock britanic que em van agradar molt. Acaben els teloners i comencen tots els preparatius amb un exercit de gent treballant per deixar-ho tot a punt pels grans...

Tot esperant, al costat tenia una dona d'uns 40 llargs que assisitia amb el seu fill al concert, un nen de 7 o 8 anys em va començar a donar comenverça. Resulta que era una Dublinesa de pura cepa, fan dels u2 de tota la vida que el seu primer concert va ser fa 24 anys en aquell mateix estadi, imagineu! Ara estava alla frisant com una "primeriza" esperant que sortisin els seus / nostros idols. Quan van començar no parara de cantar (berrear) les cançons amb una potencia de veus inesperada per mi.

Amb una puntualitat britanica (si em sentisin que dic això em matarien) va començar el concert, soposo perquè estava força encapotat, amenaçant puja. Van començar amb cançons del darrer album, però al cap de poc ja van seguir amb clasics, com "One", "with or without you" o el mitic "bloody sunday", que al sentir-lo a Dublin cantat per mes de 80.000 persones em va posar la carn de gallina. Recordem que bloody sunday es va fer en honor de les victimes inocents d'un diumenge sagnant al conflicte de irlanda del nord als anys 70.

Tot va ser sencillament perfecte i impresionant, el lloc on erem, l'estadi, el montatge del escenari, les llums, la musica, la posta en escena... Inclus a mig concert,va apareixer la pluja tant tipica (i torracollons) de Irlanda. Tot i això va parar al cap depoc (tb tipic). Estic molt content d'haver assistit al concert i des d'aqui dono les gràcies al carter del poble que em va proporcionar uns tickets gratis per aparcar el cotxe a dins l'estadi i a la gent que va venir amb mi, que va fer la velada perfecte.

La única critica que tinc son els preus abusius (90 euros la entrada i 25 una samarreta) i la sensació de que es com una macroempresa que monta un espectacle (molt bo) i quan engega no para, on tot està milimetricament seqüenciat i previst,donant la sensació d'artificialitat. Tot i això repeteixo que va ser una experiencia molt impactat i positiva i puc dir que veure'ls a Dublin es un somni fet realitat, que em quedarà a les meves retines per sempre...